Entro a l'aula, m'assec,i em limito a dir el meu nom: Morrie. Em miren amb cara de preguntar-se quina serà la meva següent frase, però els deixo amb l'intriga. Al cap de un minut, el noi més alt de la classe, descobrint que és el més graciós, em diu el seu nom: Pau. Primer, unes quantes rialletes per no deixar malament l'intent desafortunat de trencar el gel, però es calmen ràpidament al veure que no hi ha cap reacció per part meva. Es crea un gran silenci i es començen a sentir alguns esbufecs de superioritat per part d'aquell noi tan alt i certes preguntes d'incertesa per part del company d'aquest noi.Ho ignoro completament.
Contemplo a alguns dels alumnes com comenten que es comencen a posar nerviosos, amb el meu silenci tant perdurador. Quan dirà alguna cosa vostè?, pregunta en Pau. Es belluguen impacients pel meu canvi de postura i la meva intenció a dir les segones paraules,però em limito a mirar el rellotge,i guardar més silenci. Alguns alumnes guaiten a fora per la finestra, fent veure que estan interessats en altres coses, però sé perfectament que el meu silenci és el personatge. Això duran uns bons trenta minuts, fins que finalment ,decideixo trenca el gel amb un xiuxiueig:
-Què passa aquí? -pregunto.
Aleshores comença lentament una discussió _que és el que havia volgut tota l'estona _sobre l'efecte del silenci en les relacions humanes. ¿Per què ens incomoda tant, el silenci? ¿Per què ens sentim millor amb el soroll?
